“EL
VIATGE D'ALEXANDROS”
Dedicada a la Colla de dolçaines i tabals
Mal Passet de Cocentaina.
Gràcies per deixar-me SER quan no hi podia ESTAR.
Tot seguit
teniu la versió original del relat escrit per mi a petició del Mal Passet, per a l’estrena de l’espectacle “Dolça Fira. El Viatge d'Alexandros”,
realitzat a la Fira
de Tots Sants de Cocentaina de 2009, amb motiu del 10é aniversari de la nostra
colla musical.
“EL
VIATGE D'ALEXANDROS”
Ciutat d’Atenes. Grècia. Any 1340
Els primers
rajos de sol entraven ja per l’estreta finestra de l’habitació d'Alexandros. No
feia ni cinc hores que havia pogut conciliar la son quan altra vegada, i ja n’anaven
diverses seguides, havia d’alçar-se de bon matí per acompanyar son pare al
camp.
Feia pocs
dies que la tardor havia finalitzat i Alexandros, amb son pare i dos llauradors
contractats, havien iniciat la recol·lecció de les olives. Aquella s'esperava que
fóra una bona anyada, i més els valia que es compliren les expectatives, doncs
les successives calamitats sofrides els últims mesos havien fet malbé les
anteriors campanyes. Els llauradors de la regió de l'Àtica a penes podien
obtenir beneficis d’un camp sec, ple de valletes i escarpades muntanyes que
feien molt complicada la recol·lecció. Una bona collita gairebé els hi ajudava
a tindre menjar per a l’estiu. A més a més, la constant amenaça de l’armada
turca, empenyada a conquerir la ciutat de Constantinoble, feia perillós el
treball lluny de la protecció d’una polis
com Atenes.
No. No
corrien bons temps per a Alexandros i la seua família. Condemnat a treballar de
sol a sol per poder menjar, Alexandros somniava en què un dia deixaria aquella
mísera vida, aquella successió interminable de dures jornades al camp.
Alexandros sabia que el seu futur no estava a Grècia. Als seus tretze anys, el
jove, amb el cos i el rostre enfortits pel treball diari, veia en la mar l’inici
de la seua pròpia vida, l'inici de la seua vertadera llibertat. Havia escoltat
a l'àgora de la ciutat històries sobre altres terres situades a occident, a la
fi de la mar Mediterrània. Històries contades pels comerciants que, des de feia
dècades, havien establert una forta relació amb la Corona d’Aragó, allà on la Mediterrània
finalitzava per occident. Aquell estat de l´antiga Ibèria cada vegada tenia més
presència a la península grega. Fins i tot havia escoltat una vegada, prop del
teatre, la conversa en llengua estranya que mantenia un grup de comerciants i
uns soldats a cavall, els quals portaven quatre franges roges damunt la tela
daurada que cobria el seu pit.
Tot i
pertànyer a una família pobra, el jove d’Atenes havia rebut una bona educació
per part d’un dels treballadors contractats per son pare. Aquest, de nom
Filípides, va procurar que el seu únic fill aprengués les principals
disciplines acadèmiques: matemàtiques, astronomia, grec, llatí, filosofia… Quan
el sol s’amagava, Timenes, que així s’anomenava l’improvisat mestre, introduïa el
jove Alexandros en el món d'Aristòtil, de Plató, Homer, Virgili, Ciceró…El jove
aprenent mostrava bones qualitats per a l’estudi, però per sobre de totes, era
la música el que més li agradava. Des de ben menut, Alexandros va voler
aprendre a tocar l´aulos, l'instrument
de vent tradicional dels antics grecs. La dolçor del seu so permetia suavitzar
de tant en tant les exigents jornades al camp. Timenes el feia sonar com si fós
la veu de les mateixes sirenes d'Ulisses, heroi grec de qui Alexandros ho sabia
tot.
Així, entre
el camp i l’estudi a casa, el jove grec va passar aquells últims dies del 1340,
sense saber que aquell seria l’últim hivern que passaria a la seua terra natal.
Un dia de
primavera del 1341, Filípides va enviar el seu fill per primera vegada a portar
una càrrega d’oli des d’Atenes fins la
ciutat de Larissa, a la regió de Tessàlia. Alexandros no va dubtar a acceptar
la tasca que son pare li va manar i va marxar cap al nord. Després de viatjar
sis jornades amb el mar Egeu a orient, va arribar a Larissa, que aleshores era
ja un important centre comercial sota el domini dels almogàvers, mercenaris al
servei de
-
És català. Tinc diversos treballadors que
vingueren amb mi des d'occident fins ací. Es gent llesta, treballadora i amant
del bon vi. La seua llengua s'assembla prou a la que es parla a Itàlia.
Alexandros
va preguntar a Fidó si aquells homes tenien pensat tornar a occident, i la
resposta li va fer tremolar el cor:
-
Surten dins de dos dies. Tornen a la seua
llar després d'haver estat ací sis mesos.
El viatge
des de Grècia fins la península Ibèrica va ser més llarg del que s'esperava. No
era una bona època per la navegació, de forma que el trajecte es feia sense
allunyar-se massa de la costa. Les nits es feien llargues i solament l'aulos
que Alexandros portava amb ell aconseguia calmar els ànims d'uns mariners
ansiosos per tornar a casa.
-
El so d'aquest instrument em porta pau a
la meua ànima - va dir-li un mariner una nit, mentre el jove grec tocava l'aulos.
De fet, cada nit els mariners esperaven que ell fera sonar aquella fusta
allargada. Aquells instants s’havien convertit ja en tot un ritual: Alexandros
tocava l'aulos i els ànims es calmaven…Així, observant les estrelles per la nit
per seguir navegant cap a occident, i amb el so de la dolça eina del jove grec,
van passar moltes nits…
Una
d’aquestes, quan Alexandros es disposava a fer sonar l'aulos, i quan ja tots
els mariners esperaven l'improvisat concert, un mariner veterà, anomenat
Bernat, es va seure al costat
d´Alexandros:
-
Vols que toquem junts?-va dir l’home
-
Però, què saps tocar tu? Creia que era jo l’únic
músic a bord…
-
Mira, sempre porte amb mi aquest
instrument que vaig heretar de mon pare…El seu so és més fort que el teu aulos,
però a mi m’agrada la seua força…A la meua terra l’anomenem dolçaina.…Mira com
sona…
Bernat va
fer sonar aquell novedós instrument, deixant Alexandros bocabadat. El seu so,
fort i dolç alhora, semblava com una barreja d’elements oposats: la delicadesa
i la força; el dia i la nit; el be i el mal…Tots dos van tocar al mateix so,
deixant bocabadats també a la resta dels mariners, que ja tenien en aquells dos
companys de viatge els seus músics personals.
Després de travessar
l'estret de Messina, la nau es va allunyar més del necessari i una forta
tempesta va fer variar el seu rumb, buscant protecció a les costes del nord d’Àfrica.
Al llarg dels dies que Alexandros i la resta estigueren a Tunísia, van poder
comprovar com de diferents poden ser dos llocs banyats per la mateixa mar. La
música, el menjar, la llengua, les ciutats…Aquella zona semblava ser un somni
vivent, però era real.
Una vegada
reparada la nau, el viatge va seguir rumb a occident. Després de llargues
jornades sense vore costa, amenitzades pels dos músics, la nau va arribar a
l'illa de Menorca, on la gent ja parlava la mateixa llengua que la tripulació.
No obstant, hagueren de passar dues jornades més per arribar a la ciutat de
València.
Feia més d’un
segle que Jaume I havia conquerit València als musulmans. No obstant, la ciutat
tenia una forta presència islàmica. La capital del Regne, integrat dins la Corona d’Aragó amb el
Principat de Catalunya, Aragó i el reincorporat Regne de Mallorca, tenia com a
monarca Pere IV. Feia ja uns anys que la
corona d'Aragó estava expandint-se i creant un imperi mediterrani.
Alexandros
va trobar treball al servici d'un dels mariners amb qui havia viatjat. Al barri
nou de València va treballar transportant mercaderies per la ciutat i pels
pobles dels voltants. Aquest treball li va permetre obtindre alguns beneficis,
fins que va decidir obrir el seu propi negoci. La ciutat era una bona
oportunitat per fer fortuna, doncs pel seu port eixien i entraven moltes
embarcacions des de l'altra part de la Mediterrània. Allí ,
prop de la zona anomenada de Ruzaffa, va trobar al sòc musulmà un artesà que
elaborava instruments semblants al que havia escoltat al viatge per la mar i va
decidir adquirir-ne un. A poc a poc va començar a fer sonar aquella dolçaina de
fusta, amb una canya treta de la ribera del Túria. Tant va agradar-li que al
seu barri en poques setmanes ja era conegut com Alexandre de la dolçaina mora.
Passaren
dotze anys en què Alexandros es va assentar definitivament a València. Dotze
anys en els quals va crear una família i va expandir el seu ofici. Tant bé li anaven
les coses, que va decidir trobar nous clients més enllà del riu Xúquer, al sud
del regne. Havia arribat a les seues orelles el nom d’un poble on recentment s’havia
començat a fer una fira comercial, per privilegi del rei Pere IV. Eixe poble es
deia Cocentayna[1],
un poble del que ja havia sentit parlar, i semblava una bona oportunitat per
fer negoci. L'any següent, a primeries de setembre, va marxar cap allà. Després
de set jornades, travessant Alzira, Xàtiva i Albaida, va arribar a Cocentayna.
En plena
meitat del segle XIV Cocentayna era una Vila que pertanyia a la família dels
Llúria. Protegida per una muralla i pel castell situat dalt d´un turó, des d´on
es controlava tota la vall, la població començava a expandir-se més enllà de
les antigues muralles i s´havien superat les conseqüències de l´atac musulmà
del 1304, on bona part de la població va ser presa per les flames. Des de l’any
1346, per privilegi reial, celebrava una fira comercial per Sant Miquel, i aquesta
Fira estava permetent que la vila recuperara bona part del seu pes econòmic a
les terres compreses entre el triangle format per Xàtiva, Dénia i Biar.
Després de
travessar la seua muralla per un portal situat a la vora de l´alcàsser dels
Llúria, Alexandros va contactar amb el mustafaç, encarregat que es compliren
les lleis al mercat i vigilant en els dies de Fira. Va aconseguir un bon lloc
prop de l'alcàsser senyorial on poder exposar els seus productes per un termini
de quinze jornades, passades les quals hauria d’abandonar la Vila , això si, amb protecció
reial fins València, segons el privilegi de Pere IV.
Per atraure
els clients, Alexandros va decidir tocar la dolçaina que sempre portava amb
ell. La gent que estava en aquells dies per Cocentayna passava i s'aturava
davant el so d’aquella fusta recta i allargada, un so que els més vells
recordaven haver sentit parlar als seus avis. A poc a poc, la gent d'aquell
poble va associar el comerciant amb aquell instrument, i cada any, quan per
Sant Miquel es feia novament la
Fira , la gent esperava Alexandros per poder escoltar la
dolçaina.
L'any 1368,
quan Alexandros havia complit els
quaranta anys, i quan ja havia fet fins i tot casa a Cocentayna, perquè l’àmplia
clientela que tenia així li ho exigia, va
rebre l'encàrrec de formar part del grup musical que amenitzaria la festa per
celebrar el naixement del segon fill del Senyor feudal de Cocentayna. A la sala
noble de l’alcàsser senyorial, el comerciant grec es transformava en músic.
Tant bé tocava la dolçaina que la gent de la Vila l'associava amb aquell instrument. Eren anys
de bonança econòmica, però també social. El mercader grec estava vivint en la
plenitud de la seua vida i gaudia d'una bona estabilitat, la qual cosa li va
permetre contractar dos joves al seu negoci i tindre més temps per poder tocar
la dolçaina.
I des d’aquells
anys, fins que la mort va sorprendre el mercader grec el Nadal del 1389, la
dolçaina d´Alexandros no va deixar de sonar. Malauradament, les forces el van
començar a abandonar a les portes d'aquell hivern. Des de la Fira d’aquell any fins a
desembre, Alexandros no va poder alçar-se del llit. Solament el so de la
dolçaina aconseguia posar alegria en una casa on una vida estava a punt
d'apagar-se… Per això es diu encara que a Cocentayna, dolçaina i tabal, des de la Fira fins Nadal…
Va anar poca
gent al soterrament del vell grec. Però entre tots ells, a la vora del fossar
de l'església de Santa Maria, un jove aprenent d'Alexandros va tocar una tocata
amb la dolçaina que mai no havia escoltat ningú: una tocata evocadora,
melancòlica, emotiva i misteriosa per acomiadar un bon home, un home que va
vindre des de l’altra part de En aquest enllaç podeu gaudir d´un fragment de l´obra que jo vaig escriure, amb música de Francisco Valor i direcció artística de José Miguel López, en la Fira de Tots Sants. Cocentaina 2009. Si voles veure el video feu clic ací
[1] Així apareix el nom de
Cocentaina en la documentació de l`època, nom que és l´evolució de la Qusantayna o
Qusantaniya musulmana.
