UNA VISITA INESPERADA

Monòleg d´humor interpretat de forma magnífica pel meu gran amic Gil Jordá Verdú a la gala d´humor solidari organitzada per AFAMA - Cocentaina el passat 10 de març de 2013 

 

Buenas a tots!Bona nit!

Pues no res, ja em teniu ací. A servir per a lo que faça falta.  Què, com esteu? Bé, no? Caguen Dénia en quins fregaos em claven...Veges tu, ara, a estes edats  fent monòlegs. En lo bé que estic jo, retirat, desconnectat, en els meus bancalets, aillat de tot (sóna el mòbil). Perdó, caguen tot, el mòbil! Perdoneu CAM bon dia...eh, vull dir, qui és? Ah, hola, hola Señora Maria. Si, si mire, es que me coje en mal momento...no, no estoy en el vater, no. Me pilla usted en una actuación en directo...no, en la tele no salgo -això és lo que mos faltava, saps? Eixir en la tele-. Mire, estoy haciendo un monólogo, si un monólogo..¿Cómo? ¿Que si estoy poniendo levadura? No mujer, no, un monólogo de humor, para hacer reir a la gente de mi pueblo...Si, para sacar dinero para luchar contra el alzheimer, que esto lo tenemos que sacar entre todos...Si, correcto...correcto. ..Ah, si, sus ahorros...Tranquila. No se preocupe que yo ya se lo digo a mi compañero, que le atenderà gustosamente...Ya verá. ¿Cómo? Si, si. Ahora la oficina es nueva. Si, la han redecorado: antes era amarilla i ahora, azul, como el mar...¿Que por qué ahora es azul? Pues...como se lo diría yo, doña María: cosas que pasan. Venga, un saludo. Ale, un abrazo, doña María...y tranquila, que aunque yo ya no estoy por la caja, sus ahorros siguen estando seguros...Adiós, adiós.Y recuerde lo que le he dicho, eh¿ YO-YA-NO ESTOY...Venga, encantado. 

Caguen tot. Caguen tot mil voltes! Veieu com açò no pot ser. Que estic jubilat, que ja no treballe, que m´ha passat mitja vida contant dinerets dels demés i ara m´agrà que em conten els meus! I es podeu creure que encara hi ha gent que em toca al mòbil per a consultes de faena? Estic fart. Açò s´ha d´acabar. I perdoneu per no desconnectar el mòbil.

Au, ja està desconnectat. Que toque ara, la tia collons. Quin plom de dona. Quan entrava a l´oficina no sabia on amagar-me, vos ho jure! Te la veies vindre de cara, aixína, saps caminant cap a tu, miran-te tot el rato, colant-se davant de tots sense deixar d´acostar-se. Soles faltava de fondo la música de la pelicula Tiburón: "Xan,xan-xan-xan,xanxanxanxan"...i jo suant, cagat, amagant-me darrere del boli, demanant que li pillara un apretonet o algo...Però no: la tia, tots els dilluns a les 9 del matí, visiteta al canto, a vore com estaven els seus ahorros...Ei, lo que jo vos diga: de contar-ho a passar-ho!

Bé, ara si. Jo venia aquesta nit a fer un monòleg, pa colaborar, no?...I estava jo pensant, i pegant-li voltes a vore que nassos conte jo ací dalt...I sabeu què? Em vaig apurar, perquè no em venia res al cap. Però fa una setmana em va passar un cas, que ara vos el contaré...Em vaig quedar de pedra. Ara voreu. 

Resulta que l´atre dia, quan tornava jo de Gorga de cremar remulla, pare a posar gasolina i sent com em criden: Gil! Gil Jordá Verdú! Amigo! Amigo!! I jo, tot estranyat, dic: qui collons em crida? Em gire i em quede a cuadros: era un dels millors amics que vaig tindre a l´institut, quan erem xicons. Caguen Dénia quina alegria. Total, que ens vam pegar dos palmaetes a l´esquena i vam dir: açò hi ha que celebrar-ho! Més de 40 anys sense vore´ns! 40 anys que es diu prompte. Imagineu-vos si feia temps, que quan anàvem junts a classe teneim que plantar-se quan entrava el mestre: como ha canviao el cuento, eh? Total, que avise jo a la meua dona i li dic que no prepare sopar.

Vam anar a un bar a fer-se un bocadillet i una cervesseta, per posar-se al dia, no? Jo li conte tota la meua vida - que ara no contaré perquè tots ja la sabeu - i quan el tio em conta la seua, em vaig quedar més blanc que un glop de llet: el tio està forrat. Millonari, tu! I de menut no sabia fer la O en un canut. Quines coses que té la vida. Pa cagar-se.

Resulta que el tio ha montat una empreseta on-line de donar consells a la gent que té problemes. I clar, gent que té problemes...ja sabeu! Qui no té problemes?  Pues resulta que li pregunte què havia estudiat i em diu que tenia un Master en Lògica en la universitat de Harvard...en Hàrvard, nada más i nada menos! No hi havia universitats més a lluny, no! No podia haver estudiat en València, Madrid, Barcelona...No, ell a Harvard!!Clar, com era hijo de papà, pues ala, a Harvard que el van enviar al pijet dels collons...

Total, que li comente que mai havia sentit que hi havia una carrera que es diguera Lògica. I el tio em contesta: Mira Gil: la lógica lo explica todo. Por ejemplo, ¿te acuerdas que yo de pequeño tenia una pecera con muchos peces de colores? Pues es lógico pensar que si me gustan los peces, me gusten los seres vivos. Y si me gustan los seres vivos, me gustan...ya sabes, la mujeres, por eso estoy casado y tengo cuatro hijos. ¿Lo ves? De tener una pecera yo llego a la conclusión de que soy heterosexual.Y todo gracias a la lógica. 

Jo, de veritat, que em vaig quedar més bloquejat que l´economia espanyola. No sabia ni què dir-li. I em vaig plantejar més d´una cosa, sabeu? Perquè jo...mai he tingut cap peixera a casa, con peces de colores...Ara vosaltres penseu lo que vullgau, però jo em vaig preocupar un poc...

 Caguen ell: lògica, el tio, saps? I mira-lo, forrat hasta les orelles. No, si ací, el més tonto apanya rellotges. Perquè mira que el tio era tonto, eh? Però no tontet, aixina un poc però que al final acaba apanyant-ho, no: TONTO, TONTO, TONTO! Ja sabeu, el típic xaval de classe que cau mal a tots sense fer res: simplement..pues això, que era tonto. I burro, pues també, que voleu que vos diga: burro, burro, burro. Imagineu-vos si era curtet que un dia la mestra li pregunta la llista de los reyes Godos, i el tio li contesta que "la tiene mi madre en la puerta de la nevera". De la guantà que li van aspolsar, encara li fan palmes les orelles... I es veu que el temps no l´ha canviat, perquè el tio, después de tota l´explicació de la lògica, que si Harvard, que si els problemes de la gent,  em diu:

Aiy mi Gil, que t´has quedao pasmao! Que no cambiamos! Que estàs igual que en colegio, que pones la misma cara de Malafaja!

Vos jure que quan vaig sentir lo de Malafaja, em van entrar unes ganes de presentar-li als meus cinc amiguets: mireu, estos amiguets (Gil mostra la mà oberta). Però tocava tragar. Com sempre jo, a tragar. I ell pegant-me galtaetes davant de la gent del bar. Ei, pa cagar-se. 

Total, que pa canviar de tema, decidisc preguntar-li per la família. Lo normal, no? Pues va ser fer-li la pregunta, i el tio canvia la cara, comença a suar i al minut el tenia plorant com un xiquet. Da xavo el burro que va pillar. Clar, jo, em vaig apurar pensant que igual tenia algun problema i havia clavat la pata. Total, que li pregunte: 

-Lorenzo-perquè al mosso li diuen Lorenzo, sabeu?-oye, Lorenzo, tete, que te quería decir...que si no quieres hablar de la familia, lo entiendo, ¿eh tete? Todos tenemos trapos sucios...

I el tio em contesta plorant com una Magdalena:

-Ay mi Gil, ay mi Gil, que pena tengo. Ay mi Gil, me tienes que ayudar...

I jo:

-Pero hombre, Lorenzo, tete, cuenta,cuenta, que aqui tienes un amigo (en eixos moments em sentia com uno d´eixos que ven enciclopèdies als auelos)-Ay Gil, mi mujer. Ay mi mujer, que tiene un lío...que tiene un lío, que lo se yo. 

Ale, veus! Ja hem arribat on anàvem. Es veu que el tio este em va vore cara de Jesús Puente i au, em solta que su mujer tiene un lío. Aixina, com qui no vol la cosa. Clar, en aquell moment, mirant-lo desfet com un xiquet, més arrugat que una pansa, gordo com un barril i forrat hasta les orelles, pues que voleu que vos diga: ara entenia jo lo de la lògica! I la seua dona, pues es veu que també, perquè va ser ensenyar-me una foto de la seua dona i clar, en eixe moment ho vaig entendre tot. Una xica lo menos vint anys més jove que ell, rubieta, saps? templaeta, arreglaeta ella, un poc operaeta per ací, operaeta per allà...molt mona...I clar, ell, en el otoño de sus dias...pues de què s´estranyava el tio collons? Tanta lògica de Harvard, que no ho veia? Però si això es veu vindre...Caguen tot. Eixa combinació és impossible que funcione: això li ho tenien que haver explicat en el primer curs de lògica: hombre viejo rico + mujer buenorra joven= ERROR. 

Total, que li dic:

-Tete, a ver, pero un lio de dinero o un lio...lío?

 I em diu: Un lío...lío. Vamos, que se ha marchado con un chaval de 20 años. Y de los cuernos que tengo voy a tener que serrar el techo de mi Audi. Qué tendrà ese crío que no tenga yo, a ver?

I jo, mireu, què voleu que vos diga. Em vaig callar la resposta per no afonar-lo més. Com que ¿que tendrá que no tenga yo? Pues un pepino tendret, so figa! Un pepino guapet, tendret, duret...i ell què tenia? Pues una bajoca farcida vella i penjant...Però si ací està tot inventat! Caguen ell, el tio bobo.

O siga, que la cosa era de veritat. Que el meu amic, a part de tonto i burro, ara era cornut. I el tío donant lliçons de lògica: caguen ell! Era pa dir-li, aixina, en la seua veueta ampijaeta:Lo ves, tete, la lógica lo explica todo: si  estás forrado de pasta y jubilado, gordete, te casas con una chica tremenda que tiene veinte años menos que tu y encima no eres más tonto porque no te entrenas...pues, tete, es lógico que te  quedes más solo que la una...

Pero clar, com sóc un tros de pa, pues li vaig entrar d´altra manera...

 

-Lorenzo, tete, oye, que no te lo tomes así, sabes? Que todavía tienes mucho que hacer en esta vida, que tienes por delante los mejores años! Venga, anímate, hombre. A ver, qué te gustaría hacer para olvidar a tu mujer?

En aquest punt he de dir-vos que ja portavem dos gots de vi. I el tio, després de demanar altra botella, em diu aixina com qui no vol la cosa: 

-Gil, amigo del alma: puedo quedarme hoy a dormir en tu casa? 

Clar, què li dius? Caguen Dénia quin compromís. Perquè si li dius que no, perds un amigacho. I si li dius que sí, lio a la vista...I jo, que ja sabeu tots com sóc, pues que tenia que dir-li: que si.

El tio, tot emocionat i vinga la llàgrima, diu:

-Gil, eres un Santo. Un Santo! Deberías ser por lo menos Presidente  de alguna cofradía del pueblo! Por lo menos!

I jo pensant: ay, Lorenzo, si yo te contara...si yo te contara.

Total, que ens casquem altra botella de vi i entre unes coses i altres acabem la nit en el Dallas fent-se un cubata i contant-se la vida. I apleguem a ma casa a les tantes de la nit fent un escándalo que crec que vam despertar hasta als frares del convent. La meua dona no donava crèdit. Da xavo seria el numeret per a la pobra: deixa a l´home cremant remulla i li torna a casa amb un amic que feia 40 anys que no veïa.  

Vam deixar al mosso dormint al sofá, al racó del foc, calentet. Jo, mig nano, em gite. La meua dona em pregunta:

-Gil, què li passa al teu amic?

I jo li conteste: 

-Molt fàcil: que és tonto. Ale, dorm que ja t´ho explicaré.

 I quina va ser la sorpresa que quan em desperte pel matí, baixe a vore com estava el difunt i...tu l´has vist? Jo tampoc. Total, que asustat, avise a la meua dona i clar, digueu-me mal fiat, però ens vam posar a registrar la casa a vore si ens faltava algo...però no faltava res. Caguen Dénia: este on s´ha clavat?I em fixe en la taula i hi havia un sobre amb el meu nom. Total, que l´obric i lo que vaig llegir em va deixar de pedra:una foto d´ell i jo de quan anavem a escola i un paper on posava:

-Gil, gracias por todo. Que grande eres. Que corazón el tuyo. Que presidente de la Pia Unión se está perdiendo Cocentaina.

Tu amigo, Lorenzo.

Jo em vaig quedar a cuadros. Es com si ho haguera somniat. Va ser com una aparició, com una senyal. I mai l´he tornat a vore pel poble. Es com si el meu amic haguera complit la seua última voluntat visitant un vell amigacho d´escola. I ara, quan uno està ja jubilat i mira enrere en el temps, veu com la vida són quatre dies i d´eixos quatre, tres amb problemes. Per això, feu-me cas: si ho hem de passar, passem-ho amb bon humor, que les penes semblen més menudes. Tots necessitem a algú. I si no, que li ho diguen al pobre de Lorenzo!

Bona nit i moltes gràcies.