UNA VISITA INESPERADA

Monòleg d´humor interpretat de forma magnífica pel meu gran amic Gil Jordá Verdú a la gala d´humor solidari organitzada per AFAMA - Cocentaina el passat 10 de març de 2013 

 

Buenas a tots!Bona nit!

Pues no res, ja em teniu ací. A servir per a lo que faça falta.  Què, com esteu? Bé, no? Caguen Dénia en quins fregaos em claven...Veges tu, ara, a estes edats  fent monòlegs. En lo bé que estic jo, retirat, desconnectat, en els meus bancalets, aillat de tot (sóna el mòbil). Perdó, caguen tot, el mòbil! Perdoneu CAM bon dia...eh, vull dir, qui és? Ah, hola, hola Señora Maria. Si, si mire, es que me coje en mal momento...no, no estoy en el vater, no. Me pilla usted en una actuación en directo...no, en la tele no salgo -això és lo que mos faltava, saps? Eixir en la tele-. Mire, estoy haciendo un monólogo, si un monólogo..¿Cómo? ¿Que si estoy poniendo levadura? No mujer, no, un monólogo de humor, para hacer reir a la gente de mi pueblo...Si, para sacar dinero para luchar contra el alzheimer, que esto lo tenemos que sacar entre todos...Si, correcto...correcto. ..Ah, si, sus ahorros...Tranquila. No se preocupe que yo ya se lo digo a mi compañero, que le atenderà gustosamente...Ya verá. ¿Cómo? Si, si. Ahora la oficina es nueva. Si, la han redecorado: antes era amarilla i ahora, azul, como el mar...¿Que por qué ahora es azul? Pues...como se lo diría yo, doña María: cosas que pasan. Venga, un saludo. Ale, un abrazo, doña María...y tranquila, que aunque yo ya no estoy por la caja, sus ahorros siguen estando seguros...Adiós, adiós.Y recuerde lo que le he dicho, eh¿ YO-YA-NO ESTOY...Venga, encantado. 

Caguen tot. Caguen tot mil voltes! Veieu com açò no pot ser. Que estic jubilat, que ja no treballe, que m´ha passat mitja vida contant dinerets dels demés i ara m´agrà que em conten els meus! I es podeu creure que encara hi ha gent que em toca al mòbil per a consultes de faena? Estic fart. Açò s´ha d´acabar. I perdoneu per no desconnectar el mòbil.

Au, ja està desconnectat. Que toque ara, la tia collons. Quin plom de dona. Quan entrava a l´oficina no sabia on amagar-me, vos ho jure! Te la veies vindre de cara, aixína, saps caminant cap a tu, miran-te tot el rato, colant-se davant de tots sense deixar d´acostar-se. Soles faltava de fondo la música de la pelicula Tiburón: "Xan,xan-xan-xan,xanxanxanxan"...i jo suant, cagat, amagant-me darrere del boli, demanant que li pillara un apretonet o algo...Però no: la tia, tots els dilluns a les 9 del matí, visiteta al canto, a vore com estaven els seus ahorros...Ei, lo que jo vos diga: de contar-ho a passar-ho!

Bé, ara si. Jo venia aquesta nit a fer un monòleg, pa colaborar, no?...I estava jo pensant, i pegant-li voltes a vore que nassos conte jo ací dalt...I sabeu què? Em vaig apurar, perquè no em venia res al cap. Però fa una setmana em va passar un cas, que ara vos el contaré...Em vaig quedar de pedra. Ara voreu. 

Resulta que l´atre dia, quan tornava jo de Gorga de cremar remulla, pare a posar gasolina i sent com em criden: Gil! Gil Jordá Verdú! Amigo! Amigo!! I jo, tot estranyat, dic: qui collons em crida? Em gire i em quede a cuadros: era un dels millors amics que vaig tindre a l´institut, quan erem xicons. Caguen Dénia quina alegria. Total, que ens vam pegar dos palmaetes a l´esquena i vam dir: açò hi ha que celebrar-ho! Més de 40 anys sense vore´ns! 40 anys que es diu prompte. Imagineu-vos si feia temps, que quan anàvem junts a classe teneim que plantar-se quan entrava el mestre: como ha canviao el cuento, eh? Total, que avise jo a la meua dona i li dic que no prepare sopar.

Vam anar a un bar a fer-se un bocadillet i una cervesseta, per posar-se al dia, no? Jo li conte tota la meua vida - que ara no contaré perquè tots ja la sabeu - i quan el tio em conta la seua, em vaig quedar més blanc que un glop de llet: el tio està forrat. Millonari, tu! I de menut no sabia fer la O en un canut. Quines coses que té la vida. Pa cagar-se.

Resulta que el tio ha montat una empreseta on-line de donar consells a la gent que té problemes. I clar, gent que té problemes...ja sabeu! Qui no té problemes?  Pues resulta que li pregunte què havia estudiat i em diu que tenia un Master en Lògica en la universitat de Harvard...en Hàrvard, nada más i nada menos! No hi havia universitats més a lluny, no! No podia haver estudiat en València, Madrid, Barcelona...No, ell a Harvard!!Clar, com era hijo de papà, pues ala, a Harvard que el van enviar al pijet dels collons...

Total, que li comente que mai havia sentit que hi havia una carrera que es diguera Lògica. I el tio em contesta: Mira Gil: la lógica lo explica todo. Por ejemplo, ¿te acuerdas que yo de pequeño tenia una pecera con muchos peces de colores? Pues es lógico pensar que si me gustan los peces, me gusten los seres vivos. Y si me gustan los seres vivos, me gustan...ya sabes, la mujeres, por eso estoy casado y tengo cuatro hijos. ¿Lo ves? De tener una pecera yo llego a la conclusión de que soy heterosexual.Y todo gracias a la lógica. 

Jo, de veritat, que em vaig quedar més bloquejat que l´economia espanyola. No sabia ni què dir-li. I em vaig plantejar més d´una cosa, sabeu? Perquè jo...mai he tingut cap peixera a casa, con peces de colores...Ara vosaltres penseu lo que vullgau, però jo em vaig preocupar un poc...

 Caguen ell: lògica, el tio, saps? I mira-lo, forrat hasta les orelles. No, si ací, el més tonto apanya rellotges. Perquè mira que el tio era tonto, eh? Però no tontet, aixina un poc però que al final acaba apanyant-ho, no: TONTO, TONTO, TONTO! Ja sabeu, el típic xaval de classe que cau mal a tots sense fer res: simplement..pues això, que era tonto. I burro, pues també, que voleu que vos diga: burro, burro, burro. Imagineu-vos si era curtet que un dia la mestra li pregunta la llista de los reyes Godos, i el tio li contesta que "la tiene mi madre en la puerta de la nevera". De la guantà que li van aspolsar, encara li fan palmes les orelles... I es veu que el temps no l´ha canviat, perquè el tio, después de tota l´explicació de la lògica, que si Harvard, que si els problemes de la gent,  em diu:

Aiy mi Gil, que t´has quedao pasmao! Que no cambiamos! Que estàs igual que en colegio, que pones la misma cara de Malafaja!

Vos jure que quan vaig sentir lo de Malafaja, em van entrar unes ganes de presentar-li als meus cinc amiguets: mireu, estos amiguets (Gil mostra la mà oberta). Però tocava tragar. Com sempre jo, a tragar. I ell pegant-me galtaetes davant de la gent del bar. Ei, pa cagar-se. 

Total, que pa canviar de tema, decidisc preguntar-li per la família. Lo normal, no? Pues va ser fer-li la pregunta, i el tio canvia la cara, comença a suar i al minut el tenia plorant com un xiquet. Da xavo el burro que va pillar. Clar, jo, em vaig apurar pensant que igual tenia algun problema i havia clavat la pata. Total, que li pregunte: 

-Lorenzo-perquè al mosso li diuen Lorenzo, sabeu?-oye, Lorenzo, tete, que te quería decir...que si no quieres hablar de la familia, lo entiendo, ¿eh tete? Todos tenemos trapos sucios...

I el tio em contesta plorant com una Magdalena:

-Ay mi Gil, ay mi Gil, que pena tengo. Ay mi Gil, me tienes que ayudar...

I jo:

-Pero hombre, Lorenzo, tete, cuenta,cuenta, que aqui tienes un amigo (en eixos moments em sentia com uno d´eixos que ven enciclopèdies als auelos)-Ay Gil, mi mujer. Ay mi mujer, que tiene un lío...que tiene un lío, que lo se yo. 

Ale, veus! Ja hem arribat on anàvem. Es veu que el tio este em va vore cara de Jesús Puente i au, em solta que su mujer tiene un lío. Aixina, com qui no vol la cosa. Clar, en aquell moment, mirant-lo desfet com un xiquet, més arrugat que una pansa, gordo com un barril i forrat hasta les orelles, pues que voleu que vos diga: ara entenia jo lo de la lògica! I la seua dona, pues es veu que també, perquè va ser ensenyar-me una foto de la seua dona i clar, en eixe moment ho vaig entendre tot. Una xica lo menos vint anys més jove que ell, rubieta, saps? templaeta, arreglaeta ella, un poc operaeta per ací, operaeta per allà...molt mona...I clar, ell, en el otoño de sus dias...pues de què s´estranyava el tio collons? Tanta lògica de Harvard, que no ho veia? Però si això es veu vindre...Caguen tot. Eixa combinació és impossible que funcione: això li ho tenien que haver explicat en el primer curs de lògica: hombre viejo rico + mujer buenorra joven= ERROR. 

Total, que li dic:

-Tete, a ver, pero un lio de dinero o un lio...lío?

 I em diu: Un lío...lío. Vamos, que se ha marchado con un chaval de 20 años. Y de los cuernos que tengo voy a tener que serrar el techo de mi Audi. Qué tendrà ese crío que no tenga yo, a ver?

I jo, mireu, què voleu que vos diga. Em vaig callar la resposta per no afonar-lo més. Com que ¿que tendrá que no tenga yo? Pues un pepino tendret, so figa! Un pepino guapet, tendret, duret...i ell què tenia? Pues una bajoca farcida vella i penjant...Però si ací està tot inventat! Caguen ell, el tio bobo.

O siga, que la cosa era de veritat. Que el meu amic, a part de tonto i burro, ara era cornut. I el tío donant lliçons de lògica: caguen ell! Era pa dir-li, aixina, en la seua veueta ampijaeta:Lo ves, tete, la lógica lo explica todo: si  estás forrado de pasta y jubilado, gordete, te casas con una chica tremenda que tiene veinte años menos que tu y encima no eres más tonto porque no te entrenas...pues, tete, es lógico que te  quedes más solo que la una...

Pero clar, com sóc un tros de pa, pues li vaig entrar d´altra manera...

 

-Lorenzo, tete, oye, que no te lo tomes así, sabes? Que todavía tienes mucho que hacer en esta vida, que tienes por delante los mejores años! Venga, anímate, hombre. A ver, qué te gustaría hacer para olvidar a tu mujer?

En aquest punt he de dir-vos que ja portavem dos gots de vi. I el tio, després de demanar altra botella, em diu aixina com qui no vol la cosa: 

-Gil, amigo del alma: puedo quedarme hoy a dormir en tu casa? 

Clar, què li dius? Caguen Dénia quin compromís. Perquè si li dius que no, perds un amigacho. I si li dius que sí, lio a la vista...I jo, que ja sabeu tots com sóc, pues que tenia que dir-li: que si.

El tio, tot emocionat i vinga la llàgrima, diu:

-Gil, eres un Santo. Un Santo! Deberías ser por lo menos Presidente  de alguna cofradía del pueblo! Por lo menos!

I jo pensant: ay, Lorenzo, si yo te contara...si yo te contara.

Total, que ens casquem altra botella de vi i entre unes coses i altres acabem la nit en el Dallas fent-se un cubata i contant-se la vida. I apleguem a ma casa a les tantes de la nit fent un escándalo que crec que vam despertar hasta als frares del convent. La meua dona no donava crèdit. Da xavo seria el numeret per a la pobra: deixa a l´home cremant remulla i li torna a casa amb un amic que feia 40 anys que no veïa.  

Vam deixar al mosso dormint al sofá, al racó del foc, calentet. Jo, mig nano, em gite. La meua dona em pregunta:

-Gil, què li passa al teu amic?

I jo li conteste: 

-Molt fàcil: que és tonto. Ale, dorm que ja t´ho explicaré.

 I quina va ser la sorpresa que quan em desperte pel matí, baixe a vore com estava el difunt i...tu l´has vist? Jo tampoc. Total, que asustat, avise a la meua dona i clar, digueu-me mal fiat, però ens vam posar a registrar la casa a vore si ens faltava algo...però no faltava res. Caguen Dénia: este on s´ha clavat?I em fixe en la taula i hi havia un sobre amb el meu nom. Total, que l´obric i lo que vaig llegir em va deixar de pedra:una foto d´ell i jo de quan anavem a escola i un paper on posava:

-Gil, gracias por todo. Que grande eres. Que corazón el tuyo. Que presidente de la Pia Unión se está perdiendo Cocentaina.

Tu amigo, Lorenzo.

Jo em vaig quedar a cuadros. Es com si ho haguera somniat. Va ser com una aparició, com una senyal. I mai l´he tornat a vore pel poble. Es com si el meu amic haguera complit la seua última voluntat visitant un vell amigacho d´escola. I ara, quan uno està ja jubilat i mira enrere en el temps, veu com la vida són quatre dies i d´eixos quatre, tres amb problemes. Per això, feu-me cas: si ho hem de passar, passem-ho amb bon humor, que les penes semblen més menudes. Tots necessitem a algú. I si no, que li ho diguen al pobre de Lorenzo!

Bona nit i moltes gràcies.

MONÒLEG FESTER

 

Escrit després de les Festes de Moros i Cristians de Cocentaina del 2011.

 

No sé si alguna volta vos heu parat a pensar en el que significa ser fester. Molt bé: m´alegra que la vostra resposta siga NO, perquè  jo tampoc. Era per veure si algú que, per casoalitat ho ha pensat alguna volta, pot ajudar-me a  entendre perquè collons ens gastem la paga d´un mes en 4 dies...però no en 4 dies d´hotel de 5 estrelles, sense fer res, ben menjadets, amb una tumbona i una bona piscina, massatge per ací, spa per allà, amb camareres que et porten tot allò que els demanes (perquè que et porten tot allò que estàs pensant és impossible). 

No. En festes de Cocentaina, en agost, més bé són 4 dies a 34 graus, portant calces i capa de llana, un xupetí per on no transpiren ni els paràsits i tenint 28 minuts per esmorzar i tornar a vestir-te per anar al següent acte. 28 minuts, eh? Que en les passades festes ho vaig cronometrar…que vam acabar la Segona Diana i quan començava a pegar-li el mos a la xulla, ja m´apareix el Cap de Filà arengant a les tropes: “yeee, va…aneu vestint-se que anem a l´ofrena”. I no ho deia una volta, no. El tio  no parava! “Va, va, va…eh…va aneu acabant que fem tard…que a l´horari de la Junta de Festes posa que hem d´estar al carrer Major a les 12.07…va…va…aneu vestint-se…que ens cridaran l´atenció”. 

 

 Caguen tot. O siga, que estic amb un tròs de xulla a la boca, el tròs de pa a la mà esquerra i el got de vi a la dreta  este em diu que hem d´estar al carrer Major a les 12.07? Però açò què són, festes o l´horari intermiedio previsto por la organización de la Vuelta Ciclista a Espanya?

 

Així que ale! Altra volta les calces de llana cap amunt. I tots amb la xulla a la gola Passeig cap avall a fer l´ofrena…Bueno, a acompanyar a qui va a fer l´ofrena, perquè la majoria dels festers quan arribem a la plaça Santa Maria fem com l´Euro en el futur: desaparéixer.

 

Si, amics. Les festes, tant esperades. Tot l´any descontant els dies per a que vinga agost…i sempre escolte el mateix. El Dia L´Olla sempre hi ha algú que et diu: “Però si ja estan acabant-se…” . Un moment, per favor: com que “ja estan acabant-se”. Com pot estar acaban-se la festa si…

 

1r.  He de bufar-me depressa per tindre temps després de la volteta de l´olla per tornar a bufar-me.

2n. He d´anar a casa a les 6 del matí a vestir-me mentre acabe de convéncer al formador de la Diana que vull arrancar-la jo.

3r. He d´anar a vore l´Ambaixada del Contrabando perquè este any diuen que Molineta i Albero parlen.

4t He d´anar a la filà a dinar, tornar-me a bufar per poder seguir sense dormir.

5é. He d´estar a la filà 1h abans d´eixir a l´entrà per a que Paqui em pinte la cara (per cert, que millor que em pegue dues passades perquè lo blanca que la tindré…la cara, eh? la cara…)

6é. He d´eixir a l´Entrà, previament havent negociat formar un tram de Passeig. I perquè em pillen d´empalmó, que si no l´entre al Pla…

7é. Amb 2 dies sense dormir, bufat com una rata, els braços tremolant per aguantar la llança i l´escut, amb més fam que un vegetarià en una lleonera…ara va i resulta que, com quasi tota la filà es queda al Pla per vore l´Abanderat, no sopem fins la 1 de la nit. Fins la 1 de la nit!No res, que en eixos moments, l´únic que em segueix la conversa és Berto Bola…la presència del qual s´agraeix de forma especial. Quin gran personatge Bertet: sempre està ahí. Algun dia hauré de moure una proposta festera per declarar-lo “patrimoni contestà de la festa”. Bueno: sense lo de la festa. Simplement “patrimoni contestà".

 

I tot açò als dos primers dies de festa i sense ser any de càrrec…o siga, que encara queda el 50% restant…Com pot dir la gent el dia l´olla que “ja estan acabant-se"? 

Si  amics. La  festa no dóna treva. Jo crec que la guerra en època medieval seria alguna cosa semblant a les filaes d´ara…Eixe ritme sense descans, el Cap de Filà manant com un sargento, els festers d´aci cap allà obeint ordres, agafant armes, posant pòlvera al trabuc…Que ja em torne a vorer al Cap de Filà amb el cronòmetre a la mà: “Va, amics, ànims: entre tots ho aconseguirem…va…teniu exactament 42 segons per carregar els trabucs…així disparem de forma sincronitzada…” Si les filaes semblem més la tropa auxiliar d´infanteria ligera de Napoleón que un grup de borratxos-ociosos-pagans! Si ara resulta que els festers, a festes, perdem pes! Perquè eixe és altre tema de conversa, especialment l´última nit: el pes.

 

A quanta gent li heu sentit dir que guanya pes a les festes? A pocs…a pocs…Jo sempre  perd entre 2-3 kilos…Si les festes, a banda de Falange, són un dels millors remeis per fer règim, de veritat! Els dietistes, a les seues herboristeries, haurien d´incloure junt amb la “dieta de la alcachofa”, la "dieta del festero de Cocentaina”…Que si! Amb la primera perds entre 6-8 kilos per mes. Amb la segona, en 4 dies  perds 3kg…Imagineu-vos si repetirem les festes cada cap de setmana al llarg d´un mes. Insuperable.

 

Si. Les festes…sempre esperant-les…I sempre les mateixes xarrades, com la que cada any em diu eixe fester cristià el dia de l´Alardo, amb veu tontorrona:  “enguany tampoc aneu a guanyar-mos…saps?” Que tu penses: "altra volta? O siga: no tens res millor què dir?"  

Ja sé que no anem a guanyar, ja ho sé…Mare meua la que s´armaria si  guanyarem els moros. Ja em veig el titular de La Gaceta: “CONCENTAINA SE RINDE AL ISLAM”. I com a subtitular: “Los festeros cristianos, traicionando las gestas logradas otrora por  Don Pelayo y El Cid, claudican como cobardes borrachos ante el empuje sarraceno. A partir de ahora, San Hipòlito passarà a llamar-se “Al-Hipolitiyya”.

 

Bé, al menys eixiriem en primera plana nacional…Tal volta hauriem de fer alguna barbaritat per ser notícia…perquè com ningú ens fa cas! Fins i tot Canal 9, la “televisión de los valencianos” passa de llarg en agost…Bueno…jo els entenc, eh? En serio vos ho dic. No es poden comparar les festes de Moros i Cristians de Cocentaina amb “el dia de la sandia de La Pobla de no sé on” o la “cursa de cambrers disfressats de falleres de La Vall de no sé on” o la interessantíssima i mundialment coneguda “desfilada de porcs senglars de l´interior sud de Castelló”.

 

 No podem competir contra això. No podem i cal acceptar-ho com és. Tenim la partida perduda d´avantmà. A la gent li agrada més vore els porcs i les gallines correguent per un bancal siguent perseguides per jubilats alemanys que els boatos i les nostres esquadres de negres! Si…és veritat! No podem competir…Ja pot una filà estar tot un any planificant el boato, buscant qui fa el càrrec i completant amb patiment esquadres de negres…que ara ve la “Fiesta de los quintos de Viñabermúdez” i et lleva el prime-time de Canal 9! I això que en Viñabermúdez el més jove té 62 anys…El que jo vos dic: batalla perduda.

 

La veritat és que hi ha molt per estudiar encara dins el món de la nostra festa…Per exemple, un col·lectiu digne d´una tesis de psicologia són els formadors. A Cocentaina, constitueixen una subespècie festera que cal protegir igual o més que els voltors de la Mariola. I veus tu que entre els formadors i els voltors hi ha certs paral·lelismes. A saber:

 

-Als dos els agrada agafar fortament la presa: als voltors els conills. Als formadors, el sabre.

-Els dos tenen un gran sentit de l´observació: el voltor vola fins localitzar la presa. El formador va bambant per la filà fent-se el tontet fins intuir que el músic del bombo va a marcar l´inici de la marxa mora i ser el primer en agafar el sabre, avançant-se així a altres formadors que el miren amb cara de carronyers.

-Els dos solen rivalitzar davant els seus iguals: el voltor lluita amb altres voltors pel millor tròs de carn. El formador solta missatges a la resta de formadors per a que sàpiguen que ell és el mascle que entrarà l´esquadra al Pla.

 

Si, amics. Els formadors són únics. I tots solen seguir patrons idèntics de comportament. Quan ja es sap quin acte té cada fester, solen aparellar-se, buscar-se. És com si un instint els guiara. De forma espontània es crea un xicotet comité de formadors que, com un clan paleolític, debateixen qui formarà i fins on, tot i assenyalant el sabre que s´utilitzarà per a tal ocasió. I en eixa xicoteta reunió, ancestral i sagrada, es pot observar quins joves formadors són capaços de sobreviure als veterans i fer-se un lloc formant en l´Entrà, així com aquells qui, dèbils i ignorats, són desplaçats del clan formador i es veuen obligats a formar en la Segona Diana.

 

En fi. No sé si cap estudiant de sociologia s´ha plantejat fer una tesis sobre tot açò. La cosa dóna per a molt. Per això, quan eixe estudiant la faça, que ens la conte. Fins eixe moment, seguirem fent el fem: la festa que ens agrada.

 

Au, poseu-me un plis-plaiet que tinc la gola seca.

 

 

 

  MONÒLEG INTERRUPTUS

Monòleg escrit en 2012 per a un concurs organitzat

per l´Ajuntament d´El Verger (Alacant)

                                

Estimats amics i lectors que busqueu desesperadament alguna cosa que trenque la monotonia de les vostres vides: 

No, no penseu que aquest és un monòleg com els que ens posen al “Club de la Comedia”. Tampoc penseu que després d´haver llegit aquestes paraules trobareu el camí cap a la vostra felicitat absoluta. Açò és altra cosa. Per cert, em permetreu que vos parle de “tú”, val? 

Primerament, deixeu que em presente. Em diuen Marcel Soldado Valiente. Sí, sí, val, vos deixe una estona per a que rigueu ben a gust amb la còmica composició dels meus cognoms…Ja? Puc seguir? Perfecte. Em diuen Marcel (obviaré tornar a dir els meus cognoms) i vaig nàixer fa seixanta anys i tres mesos a Cocentaina, a la comarca del Comtat, ja sabeu, el poble de la Fira de Tots Sants, de Paquito el Chocolatero i de les dones que parlen cantant a tothora. Per cert, a causa dels meus cognoms no podeu imaginar les que he passat a l´escola, especialment a classe de literatura, quan la mestra - que en glòria estiga la mare que la va parir- preguntava a tota la classe: “¿Hay algún voluntario para leer el poema?” i ja veus tú al solidari del meu amic Pau, a qui li faltava temps per dir “Que lo recite el Soldado Valiente, que seguro que lo borda!”. O quan, a classe d´educació física – que nosaltres deiem gimnàsia – el professor demanava un voluntari per pujar amb una corda fins al sostre del pavelló i novament l´oportunista del meu amic Pau tornava a dir: “Que la suba el Soldado Valiente, que seguro que lo hace super rápido”. Supose que qui més i qui menys enyora l´escola. Ja sabeu: els partits de futbol, els deures copiats cinc minuts abans d´entrar a classe, la mirada  corresposa de la tia més popular de l´aula…Doncs jo no, vos ho puc assegurar. Maleïda escola!

 

Però no és de l´escola del què vull parlar-vos. Jo vull parlar-vos de…un moment, perdó, que està sonant-me el mòbil: “¿Doña Ana? Ho…hola, ¿cómo está? Sí, sí…no se preocupe que no le fallaré. Sí…¿Que dónde estoy? Pues estoy en…en la bilioteca, sí, escribiendo un monólogo para un concurso literario de El Verger…¿Que dónde está “eso”? Pues verá, al norte de Alicante, pegadito al mar, en La Marina Alta…Sí, sí, es que Alicante también tiene norte, ¿sabe usted? ¿Que cosas, verdad? De lo que se entera uno. ¿Cómo? No, Benidorm no está al lado, Benidorm está más al sur…¿Cómo? Al sur, o sea, más hacia abajo, para que me entienda. ¿Deina? Sí, Denia sí que está cerca…sí, sí, correcto, donde se tiran con los bueyes al mar…Hay que ver, éstos lugareños, ¿eh?. …¿El dinero? Tranquila, que al final de mes lo tendrá. Un abrazo…Sí, sí, todo bien, todo muy bien. Venga, cuídese. Adiós, adiós”. Perdoneu, però és que aquesta dona em porta fregit. Es la meua casera, i em recordava que li dec un mes de lloguer. Un mes! La primera vegada que porte retard i ja està trucant-me cada dos dies, la tia collons! I no és que el lloguer siga massa car, perquè 250€ es pot assumir.

 

En fi, segon intent. A vorer si és possible fer un monòleg tranquil i sense interrupcions. Com vos deia al principi…Collons! Altra vegada! Disculpeu-me, per favor...”¿Com està la meua peladilleta? Escolta: parla´m ràpidament que estic a la nova biblioteca i a meitat d´un monòleg…sí, sí, a ton pare ara a la vellesa li ha pegat per fer monòlegs, coses que té la vida…per a quin concurs? Doncs per a un d´El Verger…Sí, sí, quins records d´El Verger, eh? La platja, la mare, Albert tú i jo dins del SIMCA 1200 cada estiu, la calor, els viatges de dues hores…i les excursions al riu Racons i a la Segària, quina memòria que tens, filla meua, amb el temps que fa que no anem allà! En fi, què vols, vinga, ràpid…Com? No, no, això si que no! Que NO! …perquè no i s´ha acabat. Però què retro ni carca? Però què dius, ignoranta de la vida, retro jo, que vaig ser el primer en deixar-me bigot i patilles de tot el poble! Fes cas a ton pare…Bé..ja parlarem a la nit. Sí, jo et truque. Ale, va…adéu.”

 

Caguen tot! Caguen tot mil voltes! Ara va la meua Núria i em diu que  va a manifestar-se a la Puerta del Sol de Madrid amb els Indignats del 15-M. La cosa té collons. I no és que estiga en contra de la llibertat d´expressió, això faltava! A mi ningú no em pot donar lliçons de democràcia. Jo, que vaig córrer davant els Grisos sense parar! Jo que era un autèntic antisistema!… Com deiem a Cocentaina, gita´t i tapa´t que fa frescor!

 

El que ocorre és que ara és..diferent. Ara els joves com la meua filla ixen al carrer sense esperit, tenint totes les llibertats guanyades. Primer es manifesten contra el capitalismei després se´n van a un Burguer King a sopar, com qui no vol la cosa. I es queixen de que la democràcia és irreal…Què sabran ells el què costa la democràcia! Quatre melenuts anti-sistema que sols fan que cremar contenidors…Als 70, als anys 70 m´haguera agradat veure´ls…S´hagueren cagat a xorrets! Però clar, ara està de moda “ser anti-tot”, com el nuvi de la meua filla. Perquè no em podeu negar que hi ha cada vegada més gent “anti”: anti-sistema, anti-monàrquics, anti-capitalistes, anti-Peperos, anti-Sociates, anti-Papa de Roma, anti-imperialistes, anti-fer els deures d´escola, anti-pagar peatges a l´autopista, anti-nuclears, anti-sèptima part d´Star Wars, anti-globalització, anti-taurins, anti-Belén Esteban, anti-tunos universitaris, anti-roba interior…Espere que el nuvi de la meua filla no siga anti-condons! Caguen ells!  Jo crec que hauria d´haver un club dels “anti-antis”, és a dir, crear un batalló de gent de la meua edat, armats amb vares de roure, i que començara a calfar-los el cul a tots aquests anti-tot…Vories tú que prompte deixaven d´eixir al carrer. Pedoneu-me altra vegada, però és que aquesta xiqueta em posa dels nervis. Mira que liar-se amb un anti-tot! 

Vinga, tercer intent. A vorer si d´una punyetera vegada puc escriure el meu monòleg. A vorer? Val, perfecte, encara em resten vora quatre centes paraules (és que a aquest monòleg sols puc utilitzar-ne 1500. Ho diuen les bases del concurs). 

Jo volia parlar-vos d´una cosa que tots els homes del món tenim en comú…Un moment…”Com? Que aneu a tancar ja? Mare meua, com m´ha passat la vesprada”. És Susi, una de les bibliotecàries de la nova biblioteca municipal de Cocentaina. I ara com collons acabe jo açò? Com vos conte el meu monòleg? Com podria condensar tot el que vull dir-vos amb menys de quatre centes paraules? És impossible. Maleït telèfon mòbil! Una setmana sencera preparant-me i ara va i no puc escriure el que volia. 

Bé, supose que a l´altra serà. Al menys ja sabeu qui sóc, quins són alguns dels meus problemes i on podeu trobar-me. Ah! Permeteu donar-vos un consell: hui en Intereconomia fan una de Clark Gable, que és com el meu mòbil, re- clarkgable. Ja, ja, ja…Si, ja sé que l´acudit és dolent, però m´agrada contar-lo. De totes maneres, crec que no la voré massa tranquil, perquè segur que estaré pensant en la meua filla, els Indignats, la Puerta del Sol, el calent del seu nuvi i els anti-sistema  i aleshores començaré a cagar-me en la mare que ho ha parit tot. I el lloguer per pagar. 

En fi, com diria un bon amic meu: “que Déu ens agafe confessats, o al menys amb la paga de jubilació assegurada!”

 

Caguen tot…