MONÒLEG INTERRUPTUS
Monòleg escrit en 2012 per a un concurs organitzat
per l´Ajuntament d´El Verger (Alacant)
Estimats amics i lectors que busqueu
desesperadament alguna cosa que trenque la monotonia de les vostres vides:
No, no penseu que aquest és un monòleg
com els que ens posen al “Club de la
Comedia ”. Tampoc penseu que després d´haver llegit aquestes
paraules trobareu el camí cap a la vostra felicitat absoluta. Açò és altra
cosa. Per cert, em permetreu que vos parle de “tú”, val?
Primerament, deixeu que em presente. Em diuen
Marcel Soldado Valiente. Sí, sí, val, vos deixe una estona per a que rigueu ben
a gust amb la còmica composició dels meus cognoms…Ja? Puc seguir? Perfecte. Em diuen Marcel (obviaré
tornar a dir els meus cognoms) i vaig nàixer fa seixanta anys i tres mesos a
Cocentaina, a la comarca del Comtat, ja sabeu, el poble de la Fira de Tots Sants, de Paquito el Chocolatero i de les dones
que parlen cantant a tothora. Per cert, a causa dels meus cognoms no podeu
imaginar les que he passat a l´escola, especialment a classe de literatura,
quan la mestra - que en glòria estiga la mare que la va parir- preguntava a
tota la classe: “¿Hay algún voluntario para leer el poema?” i ja veus tú al
solidari del meu amic Pau, a qui li faltava temps per dir “Que lo recite el Soldado
Valiente, que seguro que lo borda!”. O quan, a classe d´educació física – que
nosaltres deiem gimnàsia – el
professor demanava un voluntari per pujar amb una corda fins al sostre del
pavelló i novament l´oportunista del meu amic Pau tornava a dir: “Que la suba
el Soldado Valiente, que seguro que lo hace super rápido”. Supose que qui més i
qui menys enyora l´escola. Ja sabeu: els partits de futbol, els deures copiats
cinc minuts abans d´entrar a classe, la mirada
corresposa de la tia més popular de l´aula…Doncs jo no, vos ho puc
assegurar. Maleïda escola!
Però no és de l´escola del què vull
parlar-vos. Jo vull parlar-vos de…un moment, perdó, que està sonant-me el
mòbil: “¿Doña Ana? Ho…hola, ¿cómo está? Sí, sí…no se preocupe que no le
fallaré. Sí…¿Que dónde estoy? Pues estoy en…en la bilioteca, sí, escribiendo un
monólogo para un concurso literario de El Verger…¿Que dónde está “eso”? Pues
verá, al norte de Alicante, pegadito al mar, en La Marina Alta
En fi, segon intent. A vorer si és
possible fer un monòleg tranquil i sense interrupcions. Com vos deia al
principi…Collons! Altra vegada! Disculpeu-me, per favor...”¿Com està la meua
peladilleta? Escolta: parla´m ràpidament que estic a la nova biblioteca i a meitat
d´un monòleg…sí, sí, a ton pare ara a la vellesa li ha pegat per fer monòlegs,
coses que té la vida…per a quin concurs? Doncs per a un d´El Verger…Sí, sí,
quins records d´El Verger, eh? La platja, la mare, Albert tú i jo dins del
SIMCA 1200 cada estiu, la calor, els viatges de dues hores…i les excursions al
riu Racons i a la Segària ,
quina memòria que tens, filla meua, amb el temps que fa que no anem allà! En
fi, què vols, vinga, ràpid…Com? No, no, això si que no! Que NO! …perquè no i
s´ha acabat. Però què retro ni carca? Però què dius, ignoranta de la vida, retro jo, que vaig ser el primer en
deixar-me bigot i patilles de tot el poble! Fes cas a ton pare…Bé..ja parlarem
a la nit. Sí, jo et truque. Ale, va…adéu.”
Caguen tot! Caguen tot mil voltes! Ara
va la meua Núria i em diu que va a manifestar-se a la Puerta del Sol de Madrid
amb els Indignats del 15-M. La cosa té collons. I no és que estiga en contra de
la llibertat d´expressió, això faltava! A mi ningú no em pot donar lliçons de
democràcia. Jo, que vaig córrer davant els Grisos
sense parar! Jo que era un autèntic antisistema!… Com deiem a Cocentaina, gita´t i tapa´t que fa frescor!
El que ocorre és que ara és..diferent.
Ara els joves com la meua filla ixen al carrer sense esperit, tenint totes les
llibertats guanyades. Primer es manifesten contra el capitalismei després se´n
van a un Burguer King a sopar, com qui no vol la cosa. I es queixen de que la
democràcia és irreal…Què sabran ells el què costa la democràcia! Quatre
melenuts anti-sistema que sols fan que cremar contenidors…Als 70, als anys 70
m´haguera agradat veure´ls…S´hagueren cagat a xorrets! Però clar, ara està de moda
“ser anti-tot”, com el nuvi de la meua filla. Perquè no em podeu negar que hi
ha cada vegada més gent “anti”: anti-sistema, anti-monàrquics,
anti-capitalistes, anti-Peperos, anti-Sociates, anti-Papa de Roma,
anti-imperialistes, anti-fer els deures d´escola, anti-pagar peatges a
l´autopista, anti-nuclears, anti-sèptima part d´Star Wars, anti-globalització,
anti-taurins, anti-Belén Esteban, anti-tunos universitaris, anti-roba interior…Espere
que el nuvi de la meua filla no siga anti-condons! Caguen ells! Jo crec que hauria d´haver un club dels
“anti-antis”, és a dir, crear un batalló de gent de la meua edat, armats amb
vares de roure, i que començara a calfar-los el cul a tots aquests anti-tot…Vories tú que prompte deixaven
d´eixir al carrer. Pedoneu-me altra vegada, però és que aquesta xiqueta em posa
dels nervis. Mira que liar-se amb un anti-tot!
Vinga, tercer intent. A vorer si d´una
punyetera vegada puc escriure el meu monòleg. A vorer? Val, perfecte, encara em
resten vora quatre centes paraules (és que a aquest monòleg sols puc
utilitzar-ne 1500. Ho diuen les bases del concurs).
Jo volia parlar-vos d´una cosa que
tots els homes del món tenim en comú…Un moment…”Com? Que aneu a tancar ja? Mare
meua, com m´ha passat la vesprada”. És Susi, una de les bibliotecàries de la
nova biblioteca municipal de Cocentaina. I ara com collons acabe jo açò? Com
vos conte el meu monòleg? Com podria condensar tot el que vull dir-vos amb
menys de quatre centes paraules? És impossible. Maleït telèfon mòbil! Una
setmana sencera preparant-me i ara va i no puc escriure el que volia.
Bé, supose que a l´altra serà. Al
menys ja sabeu qui sóc, quins són alguns dels meus problemes i on podeu
trobar-me. Ah! Permeteu donar-vos un consell: hui en Intereconomia fan una de Clark Gable, que és com el meu mòbil, re- clarkgable. Ja, ja, ja…Si, ja sé que
l´acudit és dolent, però m´agrada contar-lo. De totes maneres, crec que no la
voré massa tranquil, perquè segur que estaré pensant en la meua filla, els
Indignats, la Puerta
del Sol, el calent del seu nuvi i els
anti-sistema i aleshores començaré a
cagar-me en la mare que ho ha parit tot. I el lloguer per pagar.
En fi, com diria un bon amic meu: “que
Déu ens agafe confessats, o al menys amb la paga de jubilació assegurada!”
Caguen tot…
No hay comentarios:
Publicar un comentario