El fantasma de Serrella

EL FANTASMA DE SERRELLA

 

Conte infantil escrit per Pablo León Vidal i Laura León Gilabert

 

Benimassot, agost del 2012

 

Conten els més majors de Benimassot que fa molt, molt de temps,  la gent d´aquest poblet de la comarca del Comtat vivia espantada per un fantasma anomenat Barretgròs, ja que portava damunt el seu cap un barret grandíssim que li donava una apariència molt aterridora. Els carrers de Benimassot estaven sempre tristos perquè els xiquets del poble no sortien a jugar temerosos per aquest fantasma. La gent contava que tots els mals que assolaven el poble eren causats per ell i que, quan hi havia sequera, era el fantasma qui bufava contra la mar per aturar els núvols.

 

 Un dia l´alcalde del poble va decidir fer una crida  per tal de trobar algú qui fera front al fantasma i l´atrapara per sempre. Dit i fet. Als pocs dies, van vindre molts homes de pobles dels voltants: Miquelet de Murla, Arnau de Xaló, Hipòlit de Cocentaina, Jaumet de Parcent, Joan de l´Abdet, Feliu d´Alcoleja… Tots eren homes forts i robustos, valents i preparats per fer front  aquell fantasma a qui tots tenien por.

 

L´endemà, els caçadors van deixar aquest poblet i enfilaren el camí cap a Fageca. Allà, passant pel llavador, van agafar una empinat i estret camí que els va portar fins el  més alt de Serrella, un lloc nomenat el Pla de la Casa, per haver-hi allà dalt una casa on es guardava la neu caiguda al llarg del dur hivern del nord alacantí.

 

En arribar, van veure de seguida la casa del nevater, a qui li deien Martí, i decidiren preguntar-li. 

-No podreu atrapar Barretgròs, amics. Vos recomane que torneu a casa per on heu vingut-va advertir el nevater.

-No hem vingut fins ací dalt per tornar amb les mans buides, amic nevater. Si ací hi ha un fantasma, de segur que se´n vindrà amb nosaltres ben lligat-respongué Arnau de Xaló.

-Com vullgeu, com vullgeu. Veig que esteu ben decidits. Podeu dormir ací, a casa meua, el temps que necessiteu. Es tota l´ajuda que  puc donar-vos -digué  Martí.

 

El grup de caçadors va passar la primera nit fent torns de guàrdia, però no van trobar cap senyal del fantasma. La segona i la tercera nit va ocórrer el mateix. Però en arribar la quarta, i coincidint amb lluna nova, quan Hipòlit de Cocentaina estava fent la vigília, una extranya llum de color verd se li va aparéixer pels voltants del cim. Sorprés  per aquella repentina aparició, Hipòlit va donar la veu d´avís. Ràpidament la resta de caçadors va acodir fins on hi era el caçador contestà.

 

-Mireu! Allà dalt, al cim!-exclamà Hipòlit.

-De segur que és el maleït fantasma. Estigueu ben preparats per caçar-lo!-advertí Jaumet de Parcent. 

Amb un tres i no res, tots agafaren les armes per tal d´atrapar aquell fantasma i tornar plens de glòria a Benimassot. Però de sobte, la llum va canviar de color. D´un verd clar va passar a un roig intens mentre adquiria la forma espectral d´un fantasma gegantesc amb barret en forma de capuxa. El fantasma era grandíssim, més que el castell de Penella. La colla de caçadors, com que eren tant valents, no tenien por. Ans al contrari, esperaven impacients el moment d´enfrontar-se a aquella criatura. “Que vinga ja a mi eixe maleit! Ara provarà la meua Espasa”, digué Hipòlit de Cocentaina. “No ens fas por, Barretgròs. Hem vingut per tu! Vinga, a què esperes? Si no baixes, pujarem  nosaltres!”, exclamà Joan de l´Abdet apuntant-lo amb una ballesta de quatre sagetes.

 

De sobte, aquella criatura començà a volar ràpidament envoltant el grup de caçadors i alçant un vent molt fort que els va fer caure a terra. Les fletxes que li llançaven li feien picoretes! Barretgròs,  amb els  seus poderosos braços, els va agafar un per un i els va llançar al cel, i ves per on, caçador que llançava, caçador que no tornava a caure. Així, en menys que canta un gall, aquell grup de valents i orgullosos homes van desaparéixer sota el cel de la Serrella. "Mira que sou ignorants. Voler caçar-me a mi, ami, a Barretgròs!" cridava el fantasma alçant pit.

 

Després d´aquell ràpid combat, el fantasma tornà a la seua forma anterior, fent-se menut i de color verd. La Serrella es va quedar inmersa sota un intens silenci, com si tota aquella gran serra estigués dormida. Els ocells no cantaven, les fonts no brollaven amb tanta gana i les àguiles van deixar de volar pels cims. Dels caçadors, ni rastre.

 

 

Però ves per on que pocs dies després d´aquells fets va tornar a pujar  gent a Serrella. En aquesta ocasió, no eren caçadors ni gent amb armes. Es tractava d´una xiqueta, de nom Anna, la filla del pastor de Benimassot, qui estava portant a pasturar el ramat de son pare, qui ja estava vellet i amb poques forces.

 

Quan Anna arribà al cim de Serrella  decidí seure junt els murs de l´antic castell de Xeroles mentre el seu ramat pasturava pels voltants. De sobte, escoltà una dèbil veu que semblava vindre amb el vent:

 

-Annaaa…Annaaaa…ajudan´ns…ací dalt, ací dalt!

 

La xiqueta va creure que, amb l´esforç de la pujada, aquelles veus eren fruit de la seua imaginació, però poc després, va tornar a escoltar-les. 

-Annaaa….Annaaa….Allibera´ns…Volem tornar a casa!

 

De sobte, va alçar el cap i va veure al cel un núvol gegant ple de formes humanes…

 

-No cal que els ajudes. Els tinc ben lligats…-va dir una veu fina i dèbil darrere seu.

La xiqueta es va girar i va orservar damunt unes runes de pedres una forma verda en constant moviment.

 

-Imagine que tu ets el fantasma, veritat?-va preguntar Anna.

-Si, i no veig que tingues massa por, xiqueta!Com és això? Sóc un fantasma!

-Por? De què? D´un fantasma que ix de dia? Jo creia que els bons fantasmes eixien de nit. No, no et tinc por i les meues ovelles tampoc.

 

Barretgròs, sorprés per aquella inesperada resposta, va decidir intentar-ho novament. 

-No em coneixes bé, xiqueta! Puc atrapar deu homes amb els meus braços en menys que canta un gall! Imagina el què puc fer amb una xiqueta de huit anys!

-  Perdona, però ja n´he complit deu. Tinc deu anys, saps? I si et dic la veritat, Barretgròs, no he pujat fins ací dalt per vorer els teus meravellosos poders, saps? He pujat perquè el ramat d´ovelles de mon pare puga pasturar-digué la xiqueta.

-    Que extrany…una xiqueta tan menuda sense por als fantasmes-murmurà Barretgròs.

- A Benimassot tots et tenen por. La gent pensa que vols desfer collites, aixecar fonts, furtar xiquets…La veritat és que no tens massa bona fama, saps? Però jo no sóc com els meus veïns. Jo crec que per molt fantasma que sigues, portes alguna cosa bona al teu cor, saps?

-La gent em té por perquè no em coneix! Tots els qui pugen fins ací dalt venen amb males intencions. Fa més de dos cents anys que visc ací, a Serrella, i tots els qui han vingut han segut caçadors o bandolers amb la intenció de fer-me presoner…Però mai ningú no ha pogut amb mi i, tot i que sóc un fantasma envellit, les meues forces són molt superiors!-va dir orgullós el fantasma.

-I per què no les utilitzes per fer-te de voler?-digué Anna.

-Com? Per “fer-me de voler”? Això què vol dir?

-Doncs…vol dir deixar que la gent t´escolte, xarrar amb els altres, ser un més al poble, tindre amics i amigues…

-I com vols que siga un més? La gent em perseguiría com sempre ho fa! Es impossible!

-Res és impossible, Barretgròs. Si t´ho proposes, tot es pot aconseguir. Jo t´ajudaré si tu vols.

 

Barretgròs es va quedar en silenci mirant aquella xiqueta de galtes colorades, ulls grans, llargs  cabells castanys i ample somriure que de sobte havia aparegut per Serrella. Observant-la, va comprovar que aquella menuda no era com la resta de persones amb qui s´havia trobat. Anna restava davant seu sense témer, tranquil·la, serena com la mar quan ix el sol.

 

-Caram, xiqueta. Reconec que eres la primera persona que puja ací dalt amb intencions…diferents. I què puc fer perquè la gent em mire amb bons ulls?

-Hauries de fer-los una senyal…demostar-los que vols canviar la teua actitud cruel i malhumorada. Què em dius del núvol farcit de caçadors que tens allà dalt del cel?

-Clar, això és! Si allibere els caçadors, potser la gent comence a confiar en mi!

 

Dit i fet. Amb un gest increible, el fantasma va volar ràpidament fins el núvol on havia atrapat el grup de caçadors, els quals ploraven com xiquets. Amb un fort bufit, Barretgròs va enviar el núvol fins aturar-lo just al costat del campanar de l´església de Benimassot. Amb un bot àgil, els caçadors van poder baixar i posar els peus a terra.

 

-El fantasma ha alliberat els caçadors! El fantasma ha alliberat els caçadors!-digué la gent del poble. Barretgròs, veient que la gent començava a parlar bé d´ell, els va dir amb veu poderosa:

 

 -Gent de Benimassot, jo sóc el fantasma a qui tanta por teniu. Des de fa  més de dos segles visc en aquesta  comarca. Vull dir-vos que les llegendes que hi ha sobre mi són invencions humanes: jo no vull fer mal ningú. M´he fet amic de la vostra veina Anna, qui m´ha animat a  vindre i presentar-me davant tots. Sóc un fantasma vell i m´agradaria acabar per sempre en aquesta serra beneïda. Tots els qui han pujat per caçar-me ho han fet seguint falses històries. Eixe és el perill de la ignorància, que ens pot portar a l´odi. Ara, esta xiqueta m´ha demostrat que la gent amb el cor pur i net és capaç de transformar la vida dels qui ens envolten, fins i tot la d´aquest fantasma que ara vos parla.

 

Els benimassoters, sorpresos per aquest discurs, van començar a veure Barretgròs amb altres ulls. A poc a poc, van ser els xiquets qui es van apropar a ell, buscant-lo quan eixien d´escola per jugar fins l´hora de sopar. Jugaven al sambori, a les xapes, a amagar-se… I ves per on que un dia, quan la sequera començava a fer malbé les collites, el bò de Barretgròs va decidir portar núvols des de més enllà de l´illa d´Eivissa.  Dit i fet. En menys que canta un gall, la gent de Benimassot va vore com la pluja tant necessària començava a regar les oliveres, fent més grosses les olives  i assegurant una bona collita per al proper hivern. La gent ja havia perdut la por i ensenyava a Barretgròs a cosir, a fer pa, a fer vi, oli i segar el blat. Fins i tot Anna el va ensenyar a llegir i escriure, regalant-li una llapissera especial de fusta de carrasca.

 

Per l´estiu, per festes de Sant Ramón, Barretgròs va llançar al cel més de mil llengües de foc de tots els colors, de manera que des del cim de Serrella va eixir  el millor castell de foc de tota la vall de Seta. Així, Barretgròs i els habitants de Benimassot  van passar un grapat d´anys de bona convivència, els millors en els doscents huitanta huit anys de vida del fantasma!

 

Però com que ningú no viu per sempre, un any, per Tot Sants, Berretgròs va veure com les forces l´abandonaven. Anna, qui ja era una dona molt major i amb quatre nets, va veure com el fantasma, vellet i malaltós, s´enlairava per última volta i, des del campanar del poble, es dirigia cap a Serrella. Els veïns, sabedors que Barretgròs volia acomiadar-se, van eixir a la plaça i li van dir adéu un per un.

 

-No volem que ens deixes, Barretgròs. Queda´t per sempre! Queda´t per sempre!-deien els xiquets.

      - Barretgròs, eres el nostre amic. No volem perdre´t-va dir Anna amb llàgrimetes als ulls.

      - Doncs si eixe és el vostre desig, de seguida el compliré, amics-va respondre el fantasma.

 

Dit i fet. Amb un vol veloç i decidit, Barretgròs s´enlairà en direcció a les roques de la Serrella, provocant un gran soroll. Tots els habitants van veure com, lentament, el fantasma va començar a fondre´s amb la mateixa muntanya. Pocs segons després, el seu rostre quedà gravat just baix del cim, mostrant el seu millor somriure i amb el seu barret, perquè tots el pogueren saludar eternament. La gent, meravillada pel que havia vist, cridava:

 

-Mireu! Barretgròs ha complit el nostre desig! Restarà per sempre a Serrella amb nosaltres!

 

Anna, feliç per poder veure per sempre el seu vell amic, va observar amb els seus netets el rostre de Barretgròs, tot diguent: 

-Mireu, netets. Ahí està el fantasma de Serrella, tant temut per tots i a la fi, el millor amic del poble. 

-I això com és possile, iaia?-va preguntar un dels seus nets. 

-Perquè tots en aquest món necessitem amics i tots podem canviar per estimar els altres. Barretgròs era malèvol, però va canviar a temps i va ser estimat per tots. Aquesta és la lliçó que ens ha deixat i que vosaltres mai no heu d´oblidar.

 

I per això encara hui, si visiteu Benimassot i mireu la Serrella, voreu el rostre somrient de Barretgròs, tot just baix del Pla de la Casa, amb el seu llarg barret i saludant per sempre els veïns d´aquest poble i a tots els qui creuen la meravellosa Vall de Seta.

 

I qui vullga saber més d´aquesta història tant vella,

que no s´ho pense i que puge fins Serrella.

I qui vullga arribar fins on hi és Barretgròs,

Haurà de caminar un bon tròs!